1796: 400 aforismes catalans

La primera edició del llibre de Joan Carles Amat, titulat exactament Quatre cents aforismes catalans és de 1.636, de just abans de la Guerra dels Segadors. Però, el llibre es seguí editant al mateix segle xvii, al segle següent, al xviii, al xix, i, al 2002, en edició digital, feta a Alacant, a partir de l’edició de 1796 de la Impremta de la Reial i Pontifícia Universitat de Cervera. El seu autor havia publicat en llatí llibres de medicina a Lió (1623) i Ginebra (1656) i en castellà, un tractat de guitarra castellana i guitarra catalana. Els aforismes abasten tots els grans temes de la vida humana i són una bona presentació del que se n’ha dit saviesa popular. Els aforismes catalans de 1636, vigents encara el 1796, després de la Revolució Francesa de 1789, són de perfecta actualitat. N’hi ha de molt pràctics: «Diu lo Bisbe de Comenja / qui no treballa no menja». O: «Qui menja sense treballar / si no és ric ha de robar». O: «Menjaràs lo pa mudat / i veuràs lo vi usat». N’hi ha d’anàlisi econòmica : «Més val ésser ric Pagès / que no ésser pobre Burgès». N’hi ha sobre la família: «Lo qui a molta gent manté / Déu sap lo treball que té». Sobre el gènere femení : «Sense les dones, i los vents / no hi hauria tants torments». Sobre les edats: «Ni costums tenen disculpa / ni l’edat pot tenir culpa». N’hi ha –també, molt durs– sobre la política: «Lo qui serveix a comú / serveix tots, i a ningú». I, el millor: «Treballar per valer / i sofrir per a saber».