Cándido Polo: "Per a molts, els manicomis eren escombriaires socials massificats amb la gent que sobrava"

Editat per la Institució Alfons el Magnànim, Bogeria i Salut Mental a València’. El Manicomi de Jesús (1866-1989) aborda l'evolució de l'atenció a la salut mental, des de la caritat a la beneficència passant per la justícia social. Aquests "serveis marginals" no han sigut històricament una prioritat per a les administracions i es convertien més aviat en institucions de reclusió en les quals ocultar als qui molestaven. En l'actualitat, no obstant això, l'impacte de la pandèmia de Covid ha tornat a posar en l'agenda pública la necessitat de potenciar la salut mental en el sistema públic de salut.

Cándido Polo Griñán és llicenciat en Medicina i en Filosofia per la Universitat de València. Especialista en Psiquiatria, ha desenvolupat la seua carrera professional en l'àmbit públic amb una orientació humanística i a través de la crítica i la superació del règim dels asils des de l'àrea de salut mental. La seua última obra ha obtingut el premi València d'assaig 2021.

En els últims temps es parla de salut mental en el debat públic. Continua sent un tabú? Després de quatre dècades de dedicació exclusiva a la psiquiatria pública, la meua opinió és que la salut mental ha importat sempre bastant poc a la societat en general. El dels manicomis i hospitals psiquiàtrics ha sigut sempre un univers maleït i marginal que només interessava a qui estava dins, als familiars i als professionals que treballàvem ací. La prova és que fins a 1986, amb la Llei General de Sanitat, la psiquiatria estava fóra de la cobertura de la Seguretat Social, ja que depenia de la beneficència. Ha canviat? Sí, perquè en els últims dos anys alguns polítics han portat el tema als parlaments i l'interés és creixent, això és innegable i fins al president del Govern ha anunciat que s'assignaran partides importants. La preocupació ha arribat fins ací.

A què es deu? La catàstrofe sanitària que ha suposat la pandèmia en l'àmbit sociolaboral ha tingut repercussions immediates en les famílies, amb desestabibilitzacions psicològiques per tancaments de negocis, acomiadaments i fins i tot en adolescents, i tot això dispara la demanda de la mena de serveis que puguen sufocar aquest greu problema.

Comença a haver-hi una visió més general de la salut mental més enllà de la històrica reclusió en un centre? Això seria el desitjable, que vaja acabant el missatge que això és cosa de bojos i de manicomis. Fins i tot els psiquiatres arrosseguem també part d'eixe estigma de personatges o d'especialistes una miqueta extravagants. Són tòpics que han anat calant durant dècades a través del cinema i de la televisió. Això acaba per provocar una certa deformació, amb una iconografia com la d'Anibal Lecter, el psiquiatre psicòpata que té molt d’èxit en les taquilles. Hi ha una inquietud morbosa o un interés escabrós per aquesta manera d'accedir a les profunditats de la ment, però això poc té a veure amb els pacients dels manicomis o amb els quals acudeixen cada dia a l'ambulatori o als centres de salut mental.

S'ha arribat finalment a la integració en el sistema sanitari? No solament vam haver d'esperar a la Llei General de Sanitat, sinó a les transferències autonòmiques i a l'aterratge en els centres d'Atenció Primària, on vam ser sempre els últims. Els equips que es van incorporar en últim lloc van ser Planificació Familiar i Salut Mental. Eixe és el primer escaló de prevenció. És un canvi de filosofia que els qui hem treballat en això sí que veiem com un canvi radical. Eixa inversió del model hospitalocèntric, que era la filosofia del manicomi, i també la del psiquiàtric era la lògica de l'exclusió social: concentrar a tots els pacients que tenien en comú el seu desarrelament als seus pobles, comarques o barris en un immens escenari que era el manicomi o el psiquiàtric. Els centres de salut mental permeten que siguem nosaltres, els equips, els que penetrem en la comunitat per a previndre, d'una banda, la patologia emergent que estava ací i, per una altra, ajudar a sostindre i a rehabilitar en la seua inserció als pacients que estaven exclosos. És una concepció totalment diferent.

En el seu llibre aborda des dels orígens de la caritat i la beneficència passant per la reclusió. Quin ha sigut el recorregut històric de l'atenció a aquestes malalties? València té unes condicions idònies per a l'estudi de la història social de la bogeria. Tenim la possibilitat de fer una reconstrucció de segles, des del XV, quan es funda l'Hospital dels Innocents. Llavors als malalts mentals se l'identificava amb els bojos, les bruixes i els personatges marginals, que formaven part del rebuig social, que solien acabar en les fogueres o en les masmorres per aquesta acumulació de prejudicis màgics supersticiosos. Com el tracte era tan violent, va haver de ser la caritat cristiana la que llançara un missatge solidari de protecció o d'aïllament d'eixes persones i es va ocupar a la seua manera de protegir a uns i de tancar a uns altres, i ací estava la medicina de cada època. Fins que arriba la beneficència en el segle XIX, i aquest és el període que he recollit en Jesús perquè era el que faltava per estudiar.

Quant va durar aquest període? Recorre 123 anys, des de mitjan segle XIX fins que es tanca en els nostres dies, en 1989, quan li toca agafar el relleu a l'Hospital Psiquiàtric de Bétera, que és la següent etapa, la de la Seguretat Social.

Per què es va optar per la reclusió? Eren els manicomis una espècie de presó per a apartar als qui molestaven? La bogeria, en certa manera, no és solament una malaltia. Més enllà de la seua consideració sanitària, té una dimensió sociocultural que permet fer una caricatura de la societat de cada època, de la normativa, dels valors culturals... Eixe és el privilegi de la bogeria, que va per lliure, i en la seua transgressió subverteix tot el que serveix de patró de conducta normal per als altres. I, si la bogeria és una caricatura, el manicomi és un microcosmos on es veuen obligades a conviure la desraó dels interns i la raó normativa que imposa el poder de cada època des de la psiquiatria hui dia a les d'un altre temps: la medicina mental dels alienistes, l'agutzil de la presó, el governador… I si ens remuntem més arrere eren l'Església o les autoritats. Si d'alguna cosa serveix la història és perquè puguem aprendre eixos ensenyaments i puguem aplicar-los en el moment concret que ens toca viure.

20MINUTOS

Quin va ser el motiu que no es construïra el manicomi model? La desídia o la falta de recursos de les administracions? Es pot resumir així. És la desídia. Amb l'estructura de l'Espanya per províncies del segle XIX, el desig era que hi haguera en cada província un manicomi propi, però es va començar triant sis capitals perquè dissenyaren aquest tipus d'institucions seguint el model francés, i d'ací el nom. No obstant això, a la fi de segle només s'hauria construït el de Leganés (Madrid). València, que havia tingut un tracte preferent pel seu protagonisme històric i per eixa presumpció que ací s'havia creat el primer manicomi d'Espanya i un dels primers del món occidental, la veritat és que una vegada i una altra entropessava. Es feien projectes fantàstics, però no es feien perquè o bé no hi havien fons o venia una guerra o un canvi de govern.

Quin paper va jugar a València el manicomi de Jesús en els seus 123 anys? No es pot seguir un esquema rígid de cada època, però sí que es pot traure una conclusió general, ja que no van ser capaços de canviar-lo ni els liberals, ni els absolutistes, ni els monàrquics ni els republicans, ni els franquistes ni els demòcrates. Va ser una institució que va nàixer de manera provisional i va durar 123 anys. Es deia que l'edifici no reunia condicions per a destinar-se a eixe fi i que els “dements” (en terminologia de l'època) no anaven a estar bé, però com era provisional i s'esperava fer el millor sanatori de malalts mentals conegut, perquè s'allargava sempre. Es va buscar un lloc privilegiat en El Vedat i 30 anys després es van tirar arrere. Després van voler portar-lo a Portaceli, en una ciutat sanitària on s'atenguera també la patologia tuberculosa. Sempre un projecte darrere d'un altre, fins que arriba la idea de Bétera, un model de ciutat oberta, que va ser rebut per la premsa de l'època de manera enlluernadora. Si es mira des d'una microinstitució com Jesús, és un observatori excel·lent per a veure per què allò va discórrer d'eixa manera.

Quants malalts va arribar a albergar? Exactament van arribar a 1.500 en un lloc que des de feia moltes dècades no hauria d'haver passat dels 500 amb els quals va començar. Durant dècades, els psiquiatres es queixaven de no tindre recursos terapèutics ni avanços científics en aquesta especialitat, per la qual cosa es donava una assistència purament asilar, d'assegurar les necessitats bàsiques, classificats per compatibilitat en la convivència, però no hi havia tractaments. En el primer terç del segle XX apareixen alguns tractaments que revolucionen eixe immobilisme: les teràpies de xoc, insulina, l'electroxoc o la cirurgia. Fins a l'arribada dels psicofàrmacs en els anys cinquanta realment va haver-hi una inoperància o teràpies arriscades que han deixat efectes col·laterals en moltíssims malalts. Amb tants avanços, resulta que cada vegada hi havia més malalts. Això és una paradoxa estranya: o no eren útils els tractaments o hi havia una necessitat de continuar massificant aquest tipus de reservoris que per a molts eren escombriaires socials, amb tota la gent que sobrava en cada barri o poble, fins i tot amb transvasaments entre províncies germanes, com va ocórrer ací entre València, Alacant i Castelló.

Quin ambient es vivia en el seu interior? Hi havia una complicitat que reflecteix la ideologia de cada època. Durant els quaranta anys del franquisme allí no va canviar res: des del director fins a l'última monja tots participaven d'un model d'ordre social. Per tant, allí s'establia un model reeducador, fonamentalment silenciador, davant el malalt que amb el seu llenguatge o forma subversiva de viure la conducta sexual o l'ordre social o familiar s'eixia de la norma. Aquest model de la psiquiatria nacionalcatòlica va funcionar fins a xocar de cara amb el relleu del personal eclesiàstic per metges tradicionals i amb l'aposta per una altra mena d'orientacions que es portaven fent a Europa durant dècades, amb models d'intervenció comunitària.

Jesús va conviure durant 15 anys amb el Psiquiàtric de Bétera i amb els governs democràtics. Què va motivar finalment el seu tancament? Durant eixe període es va produir una espècie de manicomi bipolar, valga la metàfora. Bétera era un centre que tenia la seua pròpia batalla, perquè les portes obertes tenien un límit marcat per la conflictivitat veïnal o les incidències de molts pacients en fer ús de la llibertat, que per a uns servia i per a uns altres no. Era fàcil escapar-se d'allí i tindre accidents o sinistres. Però en Jesús, molts familiars demanaven que els residents es quedaren, perquè d'allí no s'eixia, ja que s'assumia el model carcerari amb totes les conseqüències, des dels metges als auxiliars i zeladors. Va coexistir perquè, d'una banda, molta gent (metges, directius i gent mimetitzada amb aquell centre obsolet i vetust) preferia no moure's d'allí i anar-se’n a Bétera a barallar amb els “antipsiquiatres”, com ens anomenaven als qui preteníem fer una psiquiatria d'acord amb els nous temps. Era una metàfora claríssima del que era la dictadura.

Quin model es va implantar a Bétera? Quan va obrir les seues portes, en 1973, ja feia més d'un segle del projecte i aquest model estava desfasat i estava destinat al fracàs. De fet, complirà ara mig segle i fa dècades que es va desistir de la seua utilitat sociosanitària perquè l'OMS, des de mitjan cinquanta, ja avisava que no procedia el model de concentració hospitalària dels antics manicomis i ni tan sols dels gegantescos hospitals psiquiàtrics. Ací, la Corporació dels últims anys del franquisme va apostar clarament per aquest model enlluernador i faraònic que, a la vista està, no ha servit per a res. Es va produir un xoc entre una Diputació clarament impregnada dels principis elementals que sostenien el franquisme amb els moviments socials de la Transició, que també van penetrar a Bétera i fins a l'últim racó dels manicomis.

Com es va clausurar Jesús? Es va tindre que nomenan una comissió externa. És curiós: els que estaven allí no anaven a canviar, des del director fins a l'últim dels treballadors estaven per mantindre l'statu quo. Que des de la Diputació es nomenara una comissió d'hospitalització per a estudiar cas per cas la història de cada pacient i traure'l amb una alternativa va ser molt meritori. Encara va quedar un romanent de 50 pacients que no hi havia manera de portar-los pel seu estat deficitari físic, amb els seus quadres residuals, refractaris a qualsevol tractament. Hi havia gent que ni tenia carnet d'identitat, que no se sabia com havien arribat allí i que portaven 50 anys. La maquinària del manicomi és embrutidora i provoca eixe tipus de situacions que són clarament de segrest.

Va haver-hi resistències? Per a tancar allò, la comissió encarregada es va trobar amb l'hostilitat dels treballadors: a un li punxaven una roda, a un altre li desapareixien documents o li vorejaven l'arxiu, per posar exemples de boicot. Per eixa raó va aguantar 15 anys més. El diputat responsable es va atrinxerar allí amb aquestes forces més reaccionàries a qualsevol canvis i els malalts eren en certa manera ostatges. Allí van quedar 500 pacients que no tenien eixida. No es va fer cap esforç per traure'ls ni per recuperar-los. Van haver de vindre les eleccions europees perquè la Diputació reaccionara. Es va tancar, es va fer un repartiment dels terrenys per a sanitat, educació, dotacions veïnals i equipaments socioculturals. I als malalts què els va quedar? Doncs res. Van acabar en una residència, amb les seues famílies o en una pensió.